divendres, 4 de juny del 2010
divendres, 28 de maig del 2010
SISTEMA GALILEO
El sistema de navegació per satèl·lit Galileo és una alternativa de la Unió Europea a l'actual constel·lació GPS dels Estats Units i del GLONASS rus. Pren el nom de l'astrònom italià Galileo Galilei i està previst que sigui operatiu al 2010.
Les millores que ofereix Galileo respecte GPS són les següents:
Millor precisió per a tots els usuaris.
Millor cobertura en latituts extremes (nord d'Europa, sud d'Àfrica i Amèrica).
Independència d'un sistema controlat pels Estats Units de cara a finalitats tàctiques i comercials.
El senyal a mès a més inclou la correcció sobre la posició real del satèl·lit.
Galileo és concebut com un projecte civil, destinat a millorar la seguretat en el transport, especialment aeri i naval. GPS en canvi, neix com un sistema tactic militar que posteriorment s'explota comercialment (això sí, després de degradar la qualitat del servei per tal d'oferir molta menys precisió que el d'ús militar).
GPS
El GPS funciona mitjançant una xarxa de satèl·lits que orbiten al voltant de la terra. Quan es desitja determinar la posició, l'aparell que s'utilitza per a això localitza automàticament com a mínim quatre satèl·lits de la xarxa, dels quals rep uns senyals indicant la posició i el rellotge de cadascun d'ells. Sobre la base d'aquests senyals, l'aparell sincronitza el rellotge del GPS i calcula el retard de les senyals, és a dir, la distància al satèl·lit. Per "triangulació" calcula la posició en què aquest es troba. La triangulació en el cas del GPS, a diferència del cas 2-D que consisteix a esbrinar l'angle respecte de punts coneguts, es basa a determinar la distància de cada satèl·lit respecte al punt de mesurament. Conegudes les distàncies, es determina fàcilment la pròpia posició relativa respecte als tres satèl·lits. Coneixent a més les coordenades o posició de cadascun d'ells pel senyal que emeten, s'obté la posició absoluta o coordenades reals del punt de mesurament. També s'aconsegueix una exactitud extrema en el rellotge del GPS, similar a la dels rellotges atòmics que des de terra sincronitzen als satèl·lits.
TELEVISIÓ PER SATÈL·LIT
La televisió per satèl·lit és un mètode de transmissió televisiva consistent en fer rebotar en un satèl·lit de comunicacions un senyal de televisió emès des d'un punt de la Terra, de manera que aquest pugui arribar a altres parts del planeta. D'aquesta manera és possible la difusió de senyal televisiu a zones molt àmplies, independentment de les seves condicions orogràfiques.
Hi ha tres tipus de televisió per satèl·lit: Recepció directa per al teleespectador (DBS), recepció per a les capçaleres de televisió per cable (per a la seva posterior redistribució) i serveis entre afiliats de televisió local.
TELEVISIÓ PER CABLE
Arquitectura d'una xarxa de TV per cable
Les xarxes CATV actuals tenen com objectiu la distribució de multitud de canals de TV, per a això utilitzen una topologia de xarxa basada en quatre parts fonamentals:
-Capçalera: Lloc on es recullen els senyals per a la seva distribució.
-Xarxa troncal o de transport: Transport del senyal des de la capçalera fins als punts de distribució.
-Xarxa de distribució: Línies de cable que duen els senyals des dels punts de distribució fins als nodes.
-Escomesa final: Línia des dels nodes fins als abonats finals.
GENERACIONS DE LA TELEFONIA MÒBIL
Primera generació (1G): Maduració de la idea. El 1981 el fabricant Ericsson llança el sistema NMT 450 (Nordic Mobile Telephony 450 MHz). Aquest sistema seguia utilitzant canals de ràdio analògics (freqüències al voltant de 450 MHz) amb modulació en freqüència (FM). Era el primer sistema del món de telefonia mòbil tal com s'entén avui en dia.
El 1986, Ericsson va modernitzar el sistema, portant-lo fins al nivell NMT 900. Aquesta nova versió funcionava pràcticament igual que l'anterior però a freqüències superiors (de l'ordre de 900 MHz). Això va possibilitar donar servei a un major nombre d'usuaris i avançar en la portabilitat dels terminals.
Segona generació (2G): Popularització.A la dècada de 1990 neix la segona generació, que utilitza sistemes com GSM, IS-136, iDEN i IS-95. Les freqüències utilitzades a Europa van ser de 900 i 1800 MHz
El desenvolupament d'aquesta generació té com a pedra angular la digitalització de les comunicacions. Les comunicacions digitals ofereixen una millor qualitat de veu que les analògiques, a més s'augmenta el nivell de seguretat i se simplifica la fabricació del Terminal (amb la reducció de costos que això comporta). En aquesta època neixen diversos estàndards de comunicacions mòbils: D-AMPS (EUA), PDC (Japó), cdmaOne (EUA i Àsia) i GSM.
L'estàndard que ha universalitzat la telefonia mòbil ha estat el arxiconegut GSM: Global Sistem for Mobile communications o Groupe Spécial Mobile.
Tercera generació (3G): El moment actual. 3G neix de la necessitat d'augmentar la capacitat de transmissió de dades per poder oferir serveis com la connexió a Internet des del mòbil, la videoconferència, la televisió i la descàrrega d'arxius. En aquest moment el desenvolupament tecnològic i possibilita un sistema totalment nou: UMTS (Universal Mobile Telecommunications System).
UMTS utilitza la tecnologia CDMA, la qual cosa el fa arribar a velocitats realment elevades (de 144 Kbps fins 07/02 Mbps, segons les condicions del terreny).
Quarta Generació (4G): El futur. La generació 4 o 4G serà l'evolució tecnològica que oferirà a l'usuari de telefonia mòbil una amplada de banda que permetrà, entre moltes altres coses, la recepció de televisió en Alta Definició.
Avui en dia no hi ha cap sistema d'aquest nivell que estigui clarament definit, però a tall d'exemple podem fer una ullada als sistemes LTE (Long Term Evolution)
El 1986, Ericsson va modernitzar el sistema, portant-lo fins al nivell NMT 900. Aquesta nova versió funcionava pràcticament igual que l'anterior però a freqüències superiors (de l'ordre de 900 MHz). Això va possibilitar donar servei a un major nombre d'usuaris i avançar en la portabilitat dels terminals.
Segona generació (2G): Popularització.A la dècada de 1990 neix la segona generació, que utilitza sistemes com GSM, IS-136, iDEN i IS-95. Les freqüències utilitzades a Europa van ser de 900 i 1800 MHz
El desenvolupament d'aquesta generació té com a pedra angular la digitalització de les comunicacions. Les comunicacions digitals ofereixen una millor qualitat de veu que les analògiques, a més s'augmenta el nivell de seguretat i se simplifica la fabricació del Terminal (amb la reducció de costos que això comporta). En aquesta època neixen diversos estàndards de comunicacions mòbils: D-AMPS (EUA), PDC (Japó), cdmaOne (EUA i Àsia) i GSM.
L'estàndard que ha universalitzat la telefonia mòbil ha estat el arxiconegut GSM: Global Sistem for Mobile communications o Groupe Spécial Mobile.
Tercera generació (3G): El moment actual. 3G neix de la necessitat d'augmentar la capacitat de transmissió de dades per poder oferir serveis com la connexió a Internet des del mòbil, la videoconferència, la televisió i la descàrrega d'arxius. En aquest moment el desenvolupament tecnològic i possibilita un sistema totalment nou: UMTS (Universal Mobile Telecommunications System).
UMTS utilitza la tecnologia CDMA, la qual cosa el fa arribar a velocitats realment elevades (de 144 Kbps fins 07/02 Mbps, segons les condicions del terreny).
Quarta Generació (4G): El futur. La generació 4 o 4G serà l'evolució tecnològica que oferirà a l'usuari de telefonia mòbil una amplada de banda que permetrà, entre moltes altres coses, la recepció de televisió en Alta Definició.
Avui en dia no hi ha cap sistema d'aquest nivell que estigui clarament definit, però a tall d'exemple podem fer una ullada als sistemes LTE (Long Term Evolution)
COTXE D'HIDRÒGEN
Un vehicle d'hidrogen és un automòbil que utilitza hidrogen com a font primària de potència per a la locomoció.
Aquests cotxes utilitzen generalment l'hidrogen mitjançant un d'aquests dos mètodes: combustió o conversió de pila de combustible. En la combustió, es "crema" l'hidrogen als motors fonamentalment de la mateixa forma que als vehicles tradicionals de gasolina. En la conversió de pila de combustible, l'hidrogen es converteix en electricitat a través de piles de combustible que mouen motors elèctrics. Amb ambdós mètodes, el subproducte principal de l'hidrogen consumit és aigua que addicionalment pot també moure una micro-turbina.
COTXE HÍBRID
Un vehicle híbrid és un vehicle que pot funcionar amb més d'una font d'energia. Normalment s'utilitza aquest terme per a designar els automòbils que poden funcionar amb motors elèctrics i de combustió. En el que l'energia elèctrica que l'impulsa prové de bateries i, alternativament, d'un motor de combustió interna que mou un generador. Normalment, el motor també pot impulsar les rodes de forma directa.
Actualment però hi ha més combinacions, tenim cotxes híbrids amb motors pneumàtic / combustió i un híbrid pneumàtic / elèctric.
En el disseny d'un automòbil híbrid, el motor tèrmic és la font d'energia que s'utilitza com última opció, i es disposa d'un sistema elèctric per determinar quin motor utilitzar, i quan fer-ho.
En el cas d'híbrids gasolina-elèctrics, quan el motor de combustió interna funciona, ho fa amb la seva màxima eficiència. Si es genera més energia de la necessària, el motor elèctric s'utilitza com a generador i carrega la bateria del sistema. En altres situacions, funciona només el motor elèctric, alimentant-se de l'energia guardada a les bateries.
N'hi ha alguns en què es possible recuperar l'energia cinètica en la frenada i la converteix en energia elèctrica.
Actualment però hi ha més combinacions, tenim cotxes híbrids amb motors pneumàtic / combustió i un híbrid pneumàtic / elèctric.
En el disseny d'un automòbil híbrid, el motor tèrmic és la font d'energia que s'utilitza com última opció, i es disposa d'un sistema elèctric per determinar quin motor utilitzar, i quan fer-ho.
En el cas d'híbrids gasolina-elèctrics, quan el motor de combustió interna funciona, ho fa amb la seva màxima eficiència. Si es genera més energia de la necessària, el motor elèctric s'utilitza com a generador i carrega la bateria del sistema. En altres situacions, funciona només el motor elèctric, alimentant-se de l'energia guardada a les bateries.
N'hi ha alguns en què es possible recuperar l'energia cinètica en la frenada i la converteix en energia elèctrica.
COTXE ELÈCTRIC
Els vehicles elèctrics són diferents dels vehicles propulsats per fòssils ja que reben la seva potència d'un ampli ventall de fonts, incloent-hi fòssils, energia nuclear, i fonts renovables com ara energia mareomotriu, energia solar, i energia eòlica, o qualsevol combinació d'aquestes. De qualsevol forma, aquesta energia és llavors transmesa al vehicle a través de l'ús de línies d'alta tensió, transmissió d'energia sense fils com ara càrrega inductiva, o una connexió`directa a través d'un vehicle elèctric. L'electricitat pot ser llavors emmagatzemada al vehicle fent servir una bateria elèctrica, supercondensador, o cel·la de combustible.
En canvi, els vehicles de combustió sovint només poden derivar la seva energia de poques fonts, com ara fuels fòssils no renovables.
Un avantatge important dels vehicles elèctrics és la seva capacitat de recuperar energia de frenada com a electricitat per a guardar en una bateria o retornat a la xarxa elèctrica.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
